Arribà el moment de la inauguració d’aquell pont nou, el tercer sobre la rambla del Vinalopó a Elx, una construcció emblemàtica, tant per la seua contribució al paisatge de la memòria comuna com per la seua tasca en el trajecte en què la ciutat travessà el segle XX. Si recordem els recorreguts per arreglar assumptes a l’Ajuntament, o els matins de mercat, els dissabtes, o els diumenges de Rams i d’Al·leluies, apareix aquella imatge que els veïns anaven descobrint des dels treballs de finalització, i que els va sorprendre aquell 20 d’abril de 1913. A l’any següent tot un poble es trobaria de celebració plantant arbres al voltant del Pont Nou, que quedà a ponent del que van ser les muralles, sobre les runes de les quals va començar a alçar-se una altra ciutat a partir del segle XVIII gràcies a l’empenta de la revolució burgesa.
Precisament fou la burgesia local la que va exigir al govern municipal la construcció d’un viaducte, la mateixa burgesia que va envoltar al ministre de Foment, a Mariano Luiña, als diputats a Corts i als altres distingits convidats durant la cerimònia d’inauguració “en medio de grandes aclamaciones y vítores”, segons la Revista de Obras Públicas. Abans, amb la col·laboració de l’enginyer, perfectament integrat a Elx durant els anys que durà la construcció, va afalagar la comitiva inaugural “con un espléndido almuerzo en el delicioso huerto de “Villa Carmen”, poblado de palmeras”, que va prosseguir amb la inevitable visita a l’hort del capellà Castaño, segons marcava el programa d’actes, que havia començat amb un Te-Deum a Santa Maria. Tranquil d’esperit i d’estómac, el ministre va poder tallar les cintes a les onze i mitja del matí per acomiadar-se al migdia, fet que no va passar desapercebut a la premsa local. La bonica imatge d’aquell dia, dibuixat el pont sobre el cel, on destacaven la torre del Consell i les torres i cúpules de les esglésies, s’acabaria perdent.
Encotillat entre dues masses urbanes, ja no queda envoltat el campanar de l’esglèsia de Sant Josep, com a la imatge que reproduïm de la Festa de l’Arbre el 1914 (gràcies a Carmina Verdú, AHME), si bé es manté com la fita visual que ens deixà a la ciutat la feliç imatge de prosperitat en què tot pont s’erigeix. Malgrat no destacar la lleugeresa del seu arc davant la seducció gravitatòria dels nous ponts, encara representa, com es va escriure el 1913, “un triunfo de la ciencia y del arte de construcción”, amb relació al formigó armat que s’havia utilitzat; per força, representa l’audàcia de l’enginyer que plantejà una innovadora estructura de naturalesa molt experimental en aquells temps per a una llum de 50 metres, per la qual cosa, fou considerada durant dècades la primera estructura de formigó armat per a eixa distància; però, sobretot, representa la fermesa d’un poble, i l’eficàcia del seu alcalde per aconseguir que començara a estendre’s, en pocs anys, un nucli urbà imparable, que tenia com a eix la carretera d’Alacant a Múrcia.
Tot i que porta cent anys sent-nos útil, primer com a pas de la carretera d’Alacant a Múrcia, i després com la unió necessària entre el poble vell i la nova ciutat, ens trobem davant d’una arquitectura molt destacable, inclosa no debades en el Catàleg Municipal d’Edificis Protegibles des del mateix any de la seua creació, el 1982, sota la classificació de protecció integral. Si fem una ullada, una més, a la guia de Gaspar Jaén, en el seu quart volum encara inèdit, podrem comprovar aquesta dualitat, que la bona arquitectura pot aconseguir un ressò social, ser considerada “una fita urbana visual, funcional i formal, de primeríssima importància”. Així, l’arquitecte situa el Pont Nou entre “part del bon conjunt d’arquitectures de finals del segle XIX i de la primera meitat del segle XX”, sens dubte, per la seua solució estructural i formal que “el converteixen en una de les construccions públiques de més interés de la ciutat i de tot el País Valencià: bàsicament és tracta d’un arc que acaba en dos prismes sobre els quals està la sola, unida a l’arc amb diversos pilars”.
Aquesta imatge bàsica és la que mantenim als records: els dos prismes, la sola, i els pilarets que la uneixen amb l’imponent arc. Aquests elements són els que trobem encara després de tants anys i d’algunes intervencions, i sobre ells es sostenen els quatre fanals de ferro forjat, material que no havia estat completament desterrat de la construcció i que encara servia per als treballs més acurats de l’arquitectura, com ara els treballs de forja, en una bona època per als detalls ornamentals, com demostrava la barana modernista, el detall floral de la qual reproduïm a l’últim número del nostre anuari, La Rella. Així li va quedar el pont a Luiña, l’única obra de formigó armat durant moltíssims anys a Elx, on se seguiria construint amb la maçoneria i els carreus, i també el ferro. Ens preguntem, però, durant quants anys la utilització constant del Pont Nou pels automòbils garantirà la conservació de tan bonic cos arquitectònic.
Per això, cal recordar que el Pont Nou d’Elx encara no és Bé d’Interés Cultural (BIC), malgrat la petició que davant de l’Ajuntament d’Elx feu l’IECBV el 2008 per tal d’incloure sota aquesta declaració alguns dels ponts que salven la rambla del riu Vinalopó a la nostra ciutat: juntament al Pont Nou o de Canalejas, El Pont Vell o de la Mare de Déu, i el Aqüeducte de “Riegos de Levante”, obres cabdals d’enginyeria, que formen també part indissoluble de la nostra identitat. Comptat i debatut, aprofitem l’avinentesa des de l’IECBV per tornar a demanar la declaració BIC per al Pont Nou en el seu centenari.
José F. Cámara Sempere
Institut d’Estudis Comarcals del Baix Vinalopó.
